viernes, 27 de mayo de 2011

Si m'ensumo la mà

Si tanco els ulls i m’ensumo la mà
encara noto l’olor del greix del revòlver,
de la pólvora cremada,
de la terra humida sota l’herba molla.

Si tanco els ulls i m’ensumo la mà
Encara noto el cansament en tots els muscles del meu cos,
L’amargor de les llàgrimes de derrota
I les llàgrimes salades d’alegria.

Si tanco els ulls i m’ensumo la mà
Rere de tots els mals tràngols passats
Noto l’olor, sota la meva pell,
Del teu coll i els teus cabells.

I així quan, com ara, no et recordo
ni conservo tot el que hem vas donar
i un silenci rabiós m’esberla els sentiments
Tanco els ulls i m’ensumo la mà.

martes, 17 de mayo de 2011

Beware of beast...

Em vaig llevar un dia i ja no tenia peus, dues peülles negres creixien amarades de pèl de la punta dels meus turmells. La barba, abans tan ben afaitada ara creixia barbeta avall fins que la veia amb els meus ulls. Déu com em pesava el cap... en tocar-lo amb les mans vaig palpar horroritzat dos enormes banyes cargolades i perfectament asimètriques entre elles. El respirar profund dels meus narius desmesurats ressonava per tota l’estança eixordant-me les orelles. I l’ensurt que em vaig endur en veure’m davant el mirall va provocar un crit estrident de les meves mandíbules acompanyat d’un alè pestilent de sofre.
Al sortir al carrer la gent no em veia, no tal i com era realment, però jo si que els veia i tot cremava. De sobte i sense avís sentia una tendresa i una alegria en veure un bri de destrucció en qualsevol racó de la humanitat i un malestar neguitós m’allunyava dels petons i la tendresa on fos que anessin dirigits.
Era evident, era el mal, l’encarnació del mal i ja res seria igual, l’odi m’havia atrapat i jo, dòcil com un corder, l’acceptava.

martes, 8 de junio de 2010

En ple estiu II

Vivia en una casa que, a pesar del seu aspecte recolzat en la del veí, era força solida degut a unes parets formidables. Para la camioneta al costat del estable on els corders es posàven nerviosos i s’apilaben en un recó de la tanca. La Maria ja havía advertit la seva arribada des de feia estona amb tan d’aldarull com feia la Berliet, i va ordenar a en Miquel que pares la taula.

-Dona't pressa que ja saps que ton pare arriba amb gana.
-Si, mama.

En Ventura feia trontollar tota l’estructura de fusta de l’antiga casa mentres pujava i esbufegava com un animal ferit. Tal com va arribar es va aseure a taula i va reclamar un got de vi.

-Ja n’estic fart, aquesta merda de trasto no corre i, a més, tot sòl es fan molt pesats aquests viatges. Ah! I ja saps que aquest any ho tenim ben magre amb la llana. Les reformes hauràn d’esperar un altre any.

Com sempre que havia de dir alguna cosa que portes a discusio no s’esperava que la seva dona arribés de la cuina. Va escoltar però no va sentir cap resposta. Llavors va entrar la Maria amb un somriure complaent i va deixar una sopera fumejant damunt els estalvis.

-No pateixis, ara ho tenim una mica apedassat i si no es toque no crec que acavi de caure.
-Com que no pateixi!? -va dir amb incredulitat- Portes mesos donant-me la tabarra que si, Ventura la paret del cap de casa caurà, Ventura s’ha d’arreglar aquella paret que podria pendre mal algú, que si fes això, fes allò...
-Va no et posis així home que avui tinc una bona notícia pera tu. Bé per a tu i per tots.

En aquell moment en Ventura va veure que, en efecte, hi havía posada la vaixella dels diumenge i aquella escudella portava tanta botifarra que semblava que els cigrons i l’arròs fossin l’acompanyament. Va aixecar una cella, es va eixugar la front amb el mocador i va mirar la Maria a l’espera d’una explicació i, probablement, d’una intensa discussió.

-Digues- Va dir inquissitiu-
-Avui ha vingut a veure’m en mossèn Martí. Hem estat xerrant una bona estona i finalment m’ha explicat que hi ha un munt de nens que eren fills de rojos que els han abandonat per marxar cap a França o que directament són morts. M’ha dit que tenen molts problemes per a donar menjar a tantes boques i que, a més, un orfanat amb tanta gent no és un bon lloc per a pujar un noi.- Aquesta explicació va ser necessàriament seguida i clara degut a que sabia que en Ventura no faria cap esforç per mirar d’entendre-la-

-Si home! Tu no estàs bé!
-Ecolta, tu mateix has dit que estàs fart d’anar sol a fer viatges, a més, des que vem casar la Júlia que a casa hi falta algo i tindriem prou menjar.
-Si prou menjar- Va dir irònic- amb aquest fill que tenim el que tenim es massa feina, a veure si el que hauríem de fer no es havern-hi dut un altre al orfanat.
-Prou! No tornis a treure aquest tema que se que només ho dius de boca però el primer a voler-lo a casa vas ser tu i a més no canviis de tema. Aquests nens necessiten una llar i nosaltres un més a la família i s’ha acabat.

En Ventura volia marxar però l’estomac li deia que fos pacient, que lo primer és lo primer. Tot barrut es va mirar la escudella i va comensar a menjar.

Innombrable

Innombrable, més tothom s’hi troba
Soberana, de la vida és companya
Adictiva, que al final tot ho roba
Veritable, amb ella ningú t’enganya.

Feixuga, junts el temps no transcorre
Melancolica, quan t’envolta l’enyorança
Llibertaria, cap paret et priva córrer
enlloc no vas i mai no cansa.

Per últim direm que és tristesa
el més gran dels plaers mai revelat
com mes passa més penosa pesa
la més dolça amant la soledat.

lunes, 7 de junio de 2010

La ofrena de la ginesta afrentada


Tres nois varen anar a córrer

pels racons de la Bellaterra oblidada

s’hi perderen quan el dia s’ensorra

només per avis i gossos guardada.

S’hi extravien però no els espanta

avançant entre arbres selvàtics, ocells piant

laberintic paisatge que el sol aguanta

furtives, emboscades, unes flors mirant.

S’en adona el més menut i exclama,

observant entre esbufecs la ginesta frondosa

se del cert que la UAB de xiquetes és grana

si en trobem una l’acceptarà joiosa.

Dit i fet així en segaren

la forta tija amb dents i mans

més una per mà tres nois que eren

sis flors marxaven caminant.

No tardaren en trobar allà al camí

tres siluetes que passejaven en renglera

just a l’ombra d’un vell pi

les caçaren per sorpresa.

Els miraven les tres noies extranyades

contents els nois veient bellesa

extengueren els braços tres vegades

ginestes nervioses els donaren amb rapidesa.

Riallers corrien, ja més lluny

callats pensaven al unisò

que el crim d’arrencar ginesta amb el puny

sempre s’excusa si riu una altra flor.

Miserables

Miserables, estas plena de miserables, cobards intel·ligents que governen les seves vides només per a ells mateixos. Plens de ideologies ben estructurades que els permeten no fer res. I toleren. Com el cel en la nit de sant joan petites espurnes surquen violentament la foscor tranquila i ens recorden que alguna cosa les provoca.

Espurnes que, en la fredor solitaria de la nit, no tenen més combustible que elles mateixes i s’apaguen, tard o d’hora. I tu encara plores, per els morts, per les cadenes, per els enderrocs, per les paraules perdudes ja per sempre, tu plores.

miércoles, 3 de junio de 2009

La gran casa

No hi veia res. Una casa inmensa, molt més que les altres vegades que hi havía entrat. Una inmensitat tan buida que s'extenia dins seu i el feria. Callava, tot callava i ja n'estava fart. Així que va tornar al carrer on la dolça remor del món exterior torna les orelles més sordes del que ve de fora i el de dins.