La gran casa

No hi veia res. Una casa inmensa, molt més que les altres vegades que hi havía entrat. Una inmensitat tan buida que s'extenia dins seu i el feria. Callava, tot callava i ja n'estava fart. Així que va tornar al carrer on la dolça remor del món exterior torna les orelles més sordes del que ve de fora i el de dins.

En ple estiu

Que lent que que passaven els arbres a banda i banda del vell camí. El pensament del home estava ocupat en els comptes de la llana que duia carregada. Aquell juny la xolla havia estat dolenta. La samarreta de tirans estava rebotida per aquell cos gras, lluny quedaven els dies d'esvelta joventut, i ara regalimava suor sobre el petit respatller de l'antiga camioneta. 

En arribar al poble aniria a veure la dona, s'haurien d'estrènyer el cinturó una mica. Li va venir al cap el fill. Ell sempre va confiar que es curaria. Mai va fer cas del metge que li deia que aquestes coses de naixement no s'arreglen. La filla ja era casada i ara no tenia ningú que el pogués ajudar ni fer-li companyia en els feixucs viatges damunt de la atrotinada Berliet de gasogen que amb prou feines el movia uns pocs kilòmetres cada dia. També hauria d'anar a parlar amb el gran de Can Borrassà, no li faria gràcia quan li digués que la llana era més cara aquesta temporada.

PROVA

ENTRADA DE PROVA