Vivia en una casa que, a pesar del seu aspecte recolzat en la del veí, era força solida degut a unes parets formidables. Para la camioneta al costat del estable on els corders es posàven nerviosos i s’apilaben en un recó de la tanca. La Maria ja havía advertit la seva arribada des de feia estona amb tan d’aldarull com feia la Berliet, i va ordenar a en Miquel que pares la taula.
-Dona't pressa que ja saps que ton pare arriba amb gana.
-Si, mama.
En Ventura feia trontollar tota l’estructura de fusta de l’antiga casa mentres pujava i esbufegava com un animal ferit. Tal com va arribar es va aseure a taula i va reclamar un got de vi.
-Ja n’estic fart, aquesta merda de trasto no corre i, a més, tot sòl es fan molt pesats aquests viatges. Ah! I ja saps que aquest any ho tenim ben magre amb la llana. Les reformes hauràn d’esperar un altre any.
Com sempre que havia de dir alguna cosa que portes a discusio no s’esperava que la seva dona arribés de la cuina. Va escoltar però no va sentir cap resposta. Llavors va entrar la Maria amb un somriure complaent i va deixar una sopera fumejant damunt els estalvis.
-No pateixis, ara ho tenim una mica apedassat i si no es toque no crec que acavi de caure.
-Com que no pateixi!? -va dir amb incredulitat- Portes mesos donant-me la tabarra que si, Ventura la paret del cap de casa caurà, Ventura s’ha d’arreglar aquella paret que podria pendre mal algú, que si fes això, fes allò...
-Va no et posis així home que avui tinc una bona notícia pera tu. Bé per a tu i per tots.
En aquell moment en Ventura va veure que, en efecte, hi havía posada la vaixella dels diumenge i aquella escudella portava tanta botifarra que semblava que els cigrons i l’arròs fossin l’acompanyament. Va aixecar una cella, es va eixugar la front amb el mocador i va mirar la Maria a l’espera d’una explicació i, probablement, d’una intensa discussió.
-Digues- Va dir inquissitiu-
-Avui ha vingut a veure’m en mossèn Martí. Hem estat xerrant una bona estona i finalment m’ha explicat que hi ha un munt de nens que eren fills de rojos que els han abandonat per marxar cap a França o que directament són morts. M’ha dit que tenen molts problemes per a donar menjar a tantes boques i que, a més, un orfanat amb tanta gent no és un bon lloc per a pujar un noi.- Aquesta explicació va ser necessàriament seguida i clara degut a que sabia que en Ventura no faria cap esforç per mirar d’entendre-la-
-Si home! Tu no estàs bé!
-Ecolta, tu mateix has dit que estàs fart d’anar sol a fer viatges, a més, des que vem casar la Júlia que a casa hi falta algo i tindriem prou menjar.
-Si prou menjar- Va dir irònic- amb aquest fill que tenim el que tenim es massa feina, a veure si el que hauríem de fer no es havern-hi dut un altre al orfanat.
-Prou! No tornis a treure aquest tema que se que només ho dius de boca però el primer a voler-lo a casa vas ser tu i a més no canviis de tema. Aquests nens necessiten una llar i nosaltres un més a la família i s’ha acabat.
En Ventura volia marxar però l’estomac li deia que fos pacient, que lo primer és lo primer. Tot barrut es va mirar la escudella i va comensar a menjar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario