Tres nois varen anar a córrer
pels racons de la Bellaterra oblidada
s’hi perderen quan el dia s’ensorra
només per avis i gossos guardada.
S’hi extravien però no els espanta
avançant entre arbres selvàtics, ocells piant
laberintic paisatge que el sol aguanta
furtives, emboscades, unes flors mirant.
S’en adona el més menut i exclama,
observant entre esbufecs la ginesta frondosa
se del cert que la UAB de xiquetes és grana
si en trobem una l’acceptarà joiosa.
Dit i fet així en segaren
la forta tija amb dents i mans
més una per mà tres nois que eren
sis flors marxaven caminant.
No tardaren en trobar allà al camí
tres siluetes que passejaven en renglera
just a l’ombra d’un vell pi
les caçaren per sorpresa.
Els miraven les tres noies extranyades
contents els nois veient bellesa
extengueren els braços tres vegades
ginestes nervioses els donaren amb rapidesa.
Riallers corrien, ja més lluny
callats pensaven al unisò
que el crim d’arrencar ginesta amb el puny
sempre s’excusa si riu una altra flor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario